“A hores d’ara és cosa sabuda la relació entre el Cau Ferrat fundat per Santiago Rusiñol a Sitges el 1893 i la cerveseria d’Els Quatre Gats de Barcelona, un local ideat per Miquel Utrillo que va comptar amb el finançament de Ramon Casas, l’ofici de Pere Romeu i la programació artística de qui el va imaginar. És igualment conegut com els Quatre Gats aplega i amplia l’eclosió modernista del Cau Ferrat i que la projecció dels artistes que freqüenten la cerveseria barcelonina al llarg de les dues o tres primeres dècades del segle vint segueix senyalant l’evolució de les arts i de la història cultural del país. Com és igualment d’acceptat que el Cau Ferrat, obra unipersonal de Santiago Rusiñol, motejat com la Meca del Modernisme, va obrir portals, cancells i espitlleres vers la modernitat que cercava i practicava des de la llibertat més absoluta abeurada a París i encara més cap al Nord, aquell Nord emboirat que li agradava contrastar amb l’assolellada blanca i lluminosa del paisatge sitgetà. I, amb tot, cal retornar a aquests dos grans epicentres del Modernisme amb motiu de l’evolució de l’art català del primer terç del segle XX. El present article té com a finalitat destacar les similituds entre aquests dos singulars indrets amb motiu de l’exposició organitzada per la galeria d’art Gothsland sobre els Quatre Gats presentant obra dels diversos artistes que van freqüentar la cerveseria del carrer de Montsió de Barcelona.”

“El 1897, el mateix any que obria Els Quatre Gats, molt a prop s’inaugurava un dels establiments més refinats de la capital catalana, la Maison Dorée. Creat a imatge de la Maison d’Or de París, Els Quatre Gats s’inspirà en un local ben diferent, el cabaret Le Chat Noir. L’aparició gairebé simultània d’aquests dos espais ens serveix per entendre una realitat social tan complexa com la Barcelona del tombant del segle XIX al XX. Malgrat la seva aparent disparitat –el primer anava destinat principalment a un públic burgès; el segon, a un més bohemi-, ens trobem que aquí, com en altres indrets de la Barcelona d’aleshores, la població els convertí en punts de trobada i confluència.

Aquesta època de grans transformacions, plena de llums i ombres, acostuma a rebre a casa nostra el nom de Modernisme, amb les seves consideracions estètiques, però també culturals, socials i identitàries. A Europa existeix un altre terme més històric, la Belle Époque, per referir-se a l’etapa que va aproximadament entre el final de la Guerra Franco-prussiana i la Primera Guerra Mundial, aplicat sobretot als països més desenvolupats de l’Occident. Malgrat el qualificatiu de “bell”, en realitat aquest període es caracteritzà per tot un seguit de contradiccions, entre un món que vivia dels triomfs passats del progrés i la industrialització, a través de diversions i espectacles; enfront d’una certa recessió política i econòmica. Per tant, tot i l’existència d’un terme genuí per designar la Barcelona finisecular, podria ser escaient l’expressió francesa, ja que com a Europa trobarem aquí similituds entre els extrems d’una puixant burgesia i la seva contraposició perfecta, un proletariat cada dia més nombrós i miserable.”

“«L’home de les grans idees i de les grans iniciatives al nostre país».1 Amb aquestes paraules, Josep Palau i Fabre definia la figura de Miquel Utrillo, un personatge polifacètic, polièdric i en constant transformació, que per mèrits propis esdevingué indispensable per l’evolució de l’art català de finals del segle XIX i principis del XX. Tot i la rellevància que assolí a través de les diverses iniciatives que encapçalà al llarg de la seva vida, entre elles la creació a Barcelona de Els Quatre Gats, mai ha rebut tota l’atenció que mereixeria per part dels especialistes.

A aquest demèrit de la historiografia, corregit els darrers anys pels estudis monogràfics de Vinyet Panyella, Catherine Banlin-Lacroix, Francesc Fontbona, Eliseu Trenc, Ignasi Domènech i Sebastià Sánchez Sauleda, hi contribuí en vida i de manera decisiva el propi Utrillo. La seva voluntat de romandre en un segon pla cedint tot el protagonisme a companys de generació com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, amagaren les seves gestes. Per sort, com detectà Fontbona al pròleg de la Història Anecdòtica del Cau Ferrat, la vàlua d’aquest autoproclamat secundari era tant rellevant que malgrat la premeditada ocultació esdevingué un «d’aquells personatges màgics que són importants per sí mateixos més que per les activitats que duen a terme, tot i que aquestes varen tenir també un pes molt gran en la consolidació d’un estil de vida i de creativitat que s’identificà de seguida inequívocament amb el Modernisme».2”