L’obra de Ramon Casas es pot classificar, emmarcar, dividir, catalogar i referenciar de múltiples formes. En aquest apartat es pretén reflexionar i mostrar un aspecte important de la seva producció, en el qual el pintor se’ns presenta com un cronista de carrer; és a dir, com si fos un reporter més d’un diari que pretén il·lustrar-nos allò que passa diàriament. Un aspecte importantíssim a destacar del pintor és la feina que va fer en mostrar-nos diversos moments històrics vistos des dels seus propis ulls, així com també exposar la vida quotidiana dels personatges que l’envoltaven. A finals del segle xix, en un moment que la fotografia començava a ser utilitzada per il·lustrar diversos articles i notícies, també Casas va saber captar des del seu pinzell aquesta nova forma de veure el món. Ramon Casas viu entre els anys 1866 i 1932, una època en la qual el nostre país viu una gran quantitat de canvis socials. Així, la seva pròpia vida i obra ens poden ajudar a contextualitzar-los per poder entendre millor aquesta sinergia.
EL COMERÇ AMB AMÈRICA I L’ESCLAVITUD (1866-1886)
Molts catalans dels segles xviii i xix s’embarquen a fer les Amèriques per intentar assolir una vida millor i una bona posició social. Els destins d’aquests catalans són variats per tot el continent, com per exemple, els Vidal-Quadras s’instal·len a Veneçuela, els Serra- Chopitea a Xile, els Güell-Roig a la República Dominicana o els Goytisolo a Cuba. A mesura que arriben les independències, els emplaçaments més habituals s’acaben concentrant entre Cuba i Puerto Rico que esdevenen les darreres colònies americanes a finals del segle XIX. Durant segles els governs dels països colonitzadors europeus, com Espanya, han permès i acceptat el comerç d’esclaus envers els continents africà i americà principalment. D’aquesta forma els europeus aconsegueixen mà d’obra per explotar les seves plantacions de canya de sucre, cacau, tabac, cotó, etc. i que un cop collit els per met comerciar amb la metròpoli. No tots els nouvinguts allà tenen esclaus en propietat, però de forma directa o indirecta en tenen una certa dependència. En aquest context, entre les famílies que decideixen embarcar a Amèrica per dedicar-se al comerç, gairebé sempre algun membre romania al país d’origen per facilitar el negoci. La família del pintor és un clar exemple d’aquestes famílies que volen fer les Amèriques, on el seu destí és Cuba. Això succeeix tant a la branca paterna, els Casas, com a la materna, els Carbó.
Hem de fer notar que al llarg del segle xix els diferents països europeus van anar prohibint l’esclavitud. A Gran Bretanya es prohibeix al 1834; a Suècia, Dinamarca i França es prohibeix al 1848; a Holanda al 1863, a Portugal al 1869 i a Brasil es manté l’esclavitud fins al 1888. Potser el cas més conegut és el dels Estats Units, on es va abolir al 1865 després de la Guerra de Secessió. La derrota dels Estats Confederats d’Amèrica (el Sud) davant de la Unió (el Nord) afecta directament de ple els membres de la família Carbó, en concret la branca Puig que s´havia instal·lat a Nova Orleans, capital de la Louisiana. Magí Puig i Ferrer, cosí germà d’Elisa Carbó i Ferrer (mare del pintor) i germà d’Isidro Puig i Ferrer, gerent de la fàbrica tèxtil de Sant Benet de Bages, s’allista al bàndol confederat, on arriba a rang de capità per tal de defensar els seus interessos a les plantacions que explotava amb els esclaus de la seva propietat. La derrota a la guerra li comporta una gran pèrdua econòmica. Pel que fa a Espanya es permetrà l’esclavitud per interessos econòmics, tot i que només a Cuba i Puerto Rico, fins al decret del 7 d’octubre de 1886 (publicat a la Gaceta de Madrid al dia següent). Per tant, Ramon Casas compta ja amb 20 anys quan s’elimina definitivament l’esclavitud al nostre país.
El mateix any del naixement del pintor, 1866, coincideix amb la mort sense descendència de Francesc Carbó i Rovira, germà del seu avi Pere i del seu oncle Miquel, que s’havia instal·lat a l’Havana. Cal destacar que Miquel Carbó, també indià, en retornar a Catalunya es casa amb la seva neboda Magdalena Carbó i Ferrer. Gràcies al poder notarial de data del 23 de març de 1866 sabem que Miquel Carbó gestiona l’herència del seu germà, on l’oncle de Casas apunta:
«(…) pugui vendre públicament i privada pel preu i pactes que tingui per convenients qualsevol de les propietats així rústiques com a urbanes, establiments de comerç, botigues, esclaus i resta pertanyent
als béns (…) Perquè pugui donar llibertat als esclaus pertanyents a l’herència de la que es tracta (…)».
Miquel Carbó no veurà el final de l’esclavitud, ja que mor el dia 20 de novembre de 1885, gairebé un any abans de la seva prohibició. Els Casas també tenien interessos econòmics a Puerto Rico: Aurora Massó i Verdaguer, muller de Joaquim Casas i Carbó, era copropietària de la hisenda Verdaguer a la població de Guayama, on explotaven una extensa plantació de sucre.
Jordi Sánchez i Ruiz