El primer contacte de Casas amb aquest folklore pretesament espanyol es produeix al seu primer viatge a París. Descobreix la pintura de Velázquez o Goya que tant admira el seu mestre, Carolus Duran, seguint als romàntics i als impressionistes com Manet. Sobretot veu com els temes espanyols triomfen a París; John Singer Sargent crea al 1882 el quadro El jaleo, Jules Worms és un destacat dels participants als Salons amb quadros com La ronda (1868) o La danza de El vito en Granada; i tota una plèiade de pintors hispànics subsisteixen a París de temes exòticaments espanyols. Un fals espanyolisme que, podem pressuposar, provoca certa hilaritat a Ramon Casas i també al seu amic Santiago Rusiñol. Tal i com descriu Rusiñol a les seves cartes a La Vanguardia al 1894:
«En aquest ball-concert [el Moulin Rouge] estan actualment de moda les cançons espanyoles (…). En totes les sessions són destacades dues chulas de ‘Batignoles’, almenys, vestides a l’estil Carmen d’òpera còmica (…), parlen (amb elogi) dels ulls espanyols o treuen el punyal del lligacama (…) i acaben exclamant enlaire uns olés tan espanyols com els ho permet la seva gorja parisenca».
Un flamenquisme d’importació que fora del seu marc natural queda desvirtuat, com ens expressa Rosiñol en les línies d’una altra de les seves cartes:
«Adoro [la música] beure-la vora mateix de la font d’on raja i escoltar-la al peu del seu propi bressol, perquè un cantar d’Andalusia sense aquell sol de foc embolicat en un cel blau resulta un flamenc suat i tabernario i perd tota l’aroma de la seva daurada terra».
Així, tal com s’explica, per a ells aquests eren uns espectacles postissos poblats d’uns personatges tan falsos com els mateixos ambients japonesos que paral·lelament estan de moda a la ciutat. De fet, a l’any següent, 1883, el pintor Ramon Casas es presenta al Saló amb un autoretrat vestit de «corto», d’andalús, titulat M .Y.; «Monsieur Yo» era com Casas signava les cartes que dirigia al seu cosí Joaquim Casas i Carbó. No només presenta aquest quadre, si no que va fer la seva aparició pública al Saló vestit amb les mateixes robes que duia a l’autoretrat, en una forma evident d’identificar-se com l’autor de la pintura i de cridar l’atenció del públic que visitava l’exposició. Aquest era un recurs, el d’autoretratar-se pictòricament d’«espanyol», i de bandoler, que tornarà a repetir al 1885.
Malgrat que és a París on Ramon Casas descobreix el món de la corrida, els toros ja triomfaven a Barcelona. Des del segle xiv s’havien introduït a Catalunya els jocs amb braus de forma esporàdica, per celebrar grans esdeveniments (relacionats amb la monarquia, la noblesa i l’Església). Als segles xvii i xiii és un entreteniment cortesà, com podem veure en els famosos plafons ceràmics, del 1710, que provenen dels jardins de la finca, a Alella, del comte de Castellar, Francesc Amat, un prominent austriacista; representen una corrida a la Plaza Mayor de Madrid.
També les corridas apareixen lligades a festes religioses com poden ser la consagració d’esglésies a tota Catalunya. Però no és fins al segle xix que s’estableixen a la ciutat de Barcelona places de toros, primer de forma temporal i, després, estables amb una programació durant tot l’any. I no només a Barcelona, també a poblacions com Olot o Manlleu. Una introducció que es produeix malgrat les prohibicions reials i dels governs de caire més il·lustrat. El primer en dictar una reial ordre prohibint els toros va ser Felip V, seguit de Carles III i Carles IV, prohibicions basades en conceptes morals i econòmics, entenent que causaven gran «perjuicio a la agricultura por el estorbo que oponen al fomento de la ganadería vacuna y caballar y al retraso de la industria por el lastimoso desperdicio de tiempo que ocasionan en días que deben ocupar los artesanos en sus labores», per la quantitat de dies que hi havia festes i la gran mortaldat de cavalls i mules, com s’indica al 1805 a la Real cédula de S. M. y señores del consejo por la qual se prohiben absolutamente en todo el Reyno, sin excepción de la Corte, las Fiestas de Toros y Novillos de muerte. Prohibicions que mai van sortir efecte, per l’arrelament del costum i, sobretot, el caire benèfic que se li solia atorgar. Si es demostrava que la finalitat de la corrida era d’utilitat pública (és a dir, caritativa) aquesta obtenia un permís especial, excepció que va multiplicar les corridas benèfiques.
Va ser aquesta causa filantròpica —la carn dels braus morts era distribuïda entre els pobres—, l’excusa per donar permís a la Casa de la Caritat per construir la primera plaça estable a Barcelona, el Torín de la Barceloneta, amb concessió de fer vuit corridas a l’any, malgrat una inicial oposició de l’Ajuntament de Barcelona: «El fruit amarg de funcions tan riques en actes de crueltat i d’horror no pot ser un altre que esmussar la sensibilitat de la població». La Casa de la Caritat, al 1802, demana permís per celebrar corridas de toros amb la mort de l’animal, un permís que és concedit per el monarca Ferran VII. El mateix any es van iniciar les obres de construcció del recinte d’espectacles, amb la condició que les graderies fossin de fusta, per si l’activitat bèl·lica de la Ciutadella ho aconsellava, i basant-se en plànols de Miquel Vilardebó Baltà i Jaume Fàbregas Vietas. Aturada la construcció per motius bèl·lics, es reinicia al 1834 sota la direcció de Josep Fontseré i una reforma a les grades de Francesc Renart Arús. La plaça del Torín es va inaugurar el 26 de juliol del 1834 i va estar en funcionament fins a l’any 1923, sent enderrocada al 1946.