LA COMPLICITAT AMB SANTIAGO RUSIÑOL
La necessitat de plasmar el que veia i el que sentia quedà ben de manifest en les cartes que envià a Barcelona, explicant les experiències viscudes a París. En aquestes hi trobem una combinació d’imatge i lletra, on la primera esdevé crucial ja que li servia per destacar els fets que més l’havien sobtat o interessat. Aquest doble sistema de comunicació, sovint ple d’ironia, es convertí en un costum i es repetiria en tota la correspondència de Casas, tot constatant la rellevància que per a ell assolí el dibuix en la seva vida quotidiana. Precisament, aquesta tècnica va ser un dels mitjans que ens permet explicar diversos fets rellevants de la seva biografia un cop tornà a Catalunya. Un bon exemple el trobem a la campanya pictòrica que organitzà amb Santiago Rusiñol a Poblet al 1889, on, a més de pintar diversos olis, aprofità el temps lliure per prendre alguns apunts. De la sèrie en destaca un retrat del seu amic ple de quotidianitat, realitzat mentre aquest pintava a l’aire lliure davant les muralles del monestir. Executat de manera ràpida, el resultat final és un dibuix que, tot i la senzillesa que desprèn, permet reconèixer perfectament el personatge i el lloc on transcorria l’acció.
També fruit d’aquesta amistat són un conjunt de dibuixos fets durant el viatge en carro amb Rusiñol a l’any 1889. Aquesta aventura els portà des de Manlleu fins a Berga, passant per Navarcles, Manresa, Martorell, el Penedès, el Camp de Tarragona i Vic. Durant el periple, Rusiñol redactà els articles que publicaria a La Vanguardia sota el títol «Por Cataluña, desde mi carro» i ell aprofità l’avinentesa per captar les vivències en una sèrie d’apunts ràpids, però de traç segur, que s’empraren per acompanyar els textos. En aquestes il·lustracions, tot i la seva senzillesa, podem reconèixer sense dificultat els integrants de l’expedició o una companyia de saltimbanquis que actuaven a Borredà (Berguedà), constatant que Ramon Casas exercia les labors de cronista de la realitat.
L’associació que els dos artistes formaren es perllongà en el temps i al desembre de 1890, també a quatre mans, començaren a treballar en la creació del llibre que portaria per títol Desde el Molino. Mentre Rusiñol posava per escrit les aventures del grup de catalans a París, Casas s’encarregà de fer uns dibuixos lineals, esquemàtics, sintètics, molt gràfics però plens de dinamisme que captaven de manera realista als protagonistes de la història. Sense cap mena de dubte, eren unes instantànies de la realitat plenes d’escenes costumistes i quotidianes que descrivien l’ambient de Montmartre i que tècnicament l’emparentaven amb contemporanis seus com Théophile Alexandre Steinlen (1859-1923). El resultat final, que es publicà quinzenalment en forma d’article al diari La Vanguardia entre 1891 i 1892, proporcionà als lectors una relació íntima i estreta entre els textos d’un i els dibuixos de l’altre, assolint un verisme tant en les descripcions com en la plàstica que acompanyava als textos.
Aquest tipus de dibuixos, amb els que gaudí d’un gran èxit popular, també els publicà a revistes com L’Esquella de la Torratxa i l’Almanach de l’Esquella de la Torratxa. Aquest setmanari satíric, d’ideologia republicana i anticlerical, donà a conèixer diversos «ninots» seus entre 1889 i 1898 que serviren per il·lustrar els escrits dels col·laboradors de la revista. En són un bon exemple les historietes titulades L’anada, on veiem un jove de perfil pujant a una bicicleta disposat a fer una passejada per cridar l’atenció dels seus conciutadans, i La tornada, segona part de la narració on el mateix jove se’ns presenta damunt d’un ruc, capcot i carregant les restes de la bicicleta després d’haver tingut un accident. També per a aquesta revista reedità la seva associació amb Santiago Rusiñol, fent Dibuixant i Tallant cupons per il·lustrar l’article «L’obligació i la devoció», i Lo bon caçador, que acompanyava al monòleg inèdit del mateix títol. Novament amb aquestes obres ens demostrava la seva perícia alhora de dibuixar, perquè de manera esquemàtica i lineal assolí l’objectiu de captar l’essència del missatge que volia transmetre.
Sebastià Sánchez Sauleda.