A l’octubre de 1921, les divergències existents entre Deering i Utrillo provocaren que es possés punt i final al projecte de Maricel. Casas decidí trencar qualsevol vincle amb el seu amic català i romangué fidel a l’industrial. Per a ell seguí pintant vistes del castell de Tamarit, propietat situada a la província de Tarragona que el nord-americà havia adquirit a l’any 1916, ja que el paratge li oferia la possibilitat d’experimentar diverses solucions per tractar la natura i la llum a plein air, acostant-se als postulats de Joaquim Mir (1873-1940). La dissolució de Maricel també comportà que Deering marxés cap a Estats Units amb la gran majoria d’obres d’art que conformaren la seva col·lecció. Tenia la idea de tornar a Catalunya en un futur; per això no vengué l’edifici sitgetà, però la mala salut i els problemes que arrossegava des de feia anys feren que cada cop es trobés pitjor. Malgrat els impediments, els dos amics es retrobarien a l’any 1923 a Miami. En aquesta ocasió, Casas s’embarcà cap a Estats Units acompanyat de Josep Clarà (1878- 1958), que també tenia pretensions d’entrar en el circuit artístic americà. D’aquest moment daten uns apunts ràpids i espontanis que tenen com a protagonista l’escultor i que van ser realitzats en el transcurs del viatge en vaixell. Un cop allí, Casas realitzà diversos retrats a l’oli i carbonets que ja s’havia compromès a fer, entre els que cal esmentar el Retrat de Marion Deering (1923, col·lecció particular Estats Units) i el Retrat de Barbara Deering (1923, col·lecció particular).
Aquesta visita es tornà a repetir a l’any següent, però aquest cop hi anà acompanyat de Júlia Peraire i la duració del viatge va ser de tres mesos. A l’abril de 1924, ja a Miami, s’afegí a l’expedició Josep Clarà, que es trobava a Washington instal·lant Serenitat, una escultura femenina de grans dimensions que havia de figurar a l’entrada de Maricel i que, amb la fi del projecte, el magnat decidí regalar-la a la capital americana. Casas no romangué massa temps a la ciutat, ja que decidí desplaçar-se a Chicago per poder dur a terme tots els encàrrecs que tenia contractats. Entre aquests trobem el Retrat de Cyrus McCormick (1924), el Retrat de Mary Paul Welling (1924, Art Institute of Chicago), el Retrat de Hattie Welling (1924, Art Institute of Chicago) i el Retrat de Mrs. John Paul Welling (1924, Art Institute of Chicago), quatre obres que estaven en la línia del que el català estava realitzant en aquell moment. Però tal i com havia succeït al 1909, malgrat els trenta-dos retrats que pintà i com n’estava de ben pagat, tornà a sentir-se cansat de tant de viatjar, tot enyorant Catalunya. Així l’hi explicava a Enric Clarasó (1857-1951) en una carta del 5 de maig de 1924, on afirmava:
«Aixó es una vinya pro are ja penso am las vinyas de Catalunya que si be no donan dollars com aquí, donan vi i jo no comprenc una cosa sense l’altra».
Aquesta no va ser la darrera vegada que els dos amics es veieren. Com era pertinent, l’americà decidí retornar-li la visita i anuncià que cap a l’agost de 1924 arribaria a Espanya pel port de Vigo. Casas ho gestionà tot per anar a rebre’l i per això es desplaçà en cotxe fins a Galicia duent-hi amb ell un segon automòbil que era propietat de Deering i que estava sempre preparat i a la seva disposició a Sitges. Malauradament, la mala salut del nord-americà no els deixà dur a terme els seus plans. Durant la travessia, al seu pas per l’Havana, va caure greument malalt per culpa de la bronquitis crònica que patia i els metges del vaixell li prohibiren viatjar per carretera. Davant aquesta greu situació, Deering només va poder desembarcar el temps just per saludar Casas i explicar-li el que succeïa. Poc després, emprenia un viatge que el duria a La Coruña d’on salparia en vaixell cap a Miami, tot aplaçant sine die una tornada a Sitges que mai s’arribà a produir. Aquesta xerrada a Vigo també va ser l’última que tingueren els dos amics, ja que la salut del magnat empitjorà greument quedant impedit fins i tot per escriure ell mateix les darreres cartes que envià a Catalunya.
Finalment, la mort trobà a Charles Deering el 5 de febrer del 1927. Quan se li va notificar la defunció, Ramon Casas quedà del tot abatut, ja que no havia pogut acomiadar al seu bon amic ni veure’l abans del fatídic moment. Aquest dolor l’acompanyà fins als últims dies de la seva vida, però encara va tenir temps de retre-li un darrer homenatge en forma d’article-entrevista a La Veu de Catalunya, on recordava com s’havien conegut i els viatges que havien fet anys enrere.11 Sense cap mena de dubte, aquesta va ser la millor manera que Casas trobà per recordar i homenatjar al seu amic i protector nord-americà.