Chulas i manolas, estereotips femenins en l’univers de Casas

Chulas i manolas, estereotips femenins en l’univers de Casas

Chulas i manolas van ser personatges típics de l’obra de Ramon Casas i d’altres pintors del segle XIX i primeres dècades del XX, com Hermen Anglada Camarasa, Ignacio Zuloaga, Julio Romero de Torres i un llarg etcètera de noms, ara oblidats, com José Llovera.

En essència són una manera de representar la femineïtat en el marc general dels exotismes, Espanya, l’espanyolada com l’orientalisme més proper. Però, com totes les representacions estereotipades, no es pot parlar d’un únic significat; aquest és canviant segons l’època. El concepte del que és una chula o una manola evoluciona, canvia, s’adapta al pas del temps.

Per definir aquests estereotips de dones populars recorrerem a un clàssic, Majas, manolas y chulas de Enrique Rodríguez Solis, publicat el 1886. Segons aquest autor, chulas i manolas són una derivació de la maja del segle XVIII. Per maja i majo s’entenia l’habitant dels suburbis de la Cort de Madrid, en concret dels barris de Lavapiés i Maravillas, homes i dones que, tot i no pertànyer a la noblesa, sí que es vestien amb certa elegància i diverses granadures, amb l’única finalitat d’exhibir-se, ser vistos, admirats. Aquest concepte s’identifica ràpidament amb la idea d’autenticitat espanyola, per contraposició a l’afrancesament de certa aristocràcia, representada en el petimetre i la petimetra. En paraules de Rodríguez Solis, la maja és una dona apassionada, orgullosa amb desimboltura, i generosa, unes característiques que la fan superior moralment al majo, perquè “la inmoralidad de la maja es más de palabra que de obra: es su lengua y no sus vicios lo que la pierde.”

Ja entrat el segle XIX, las manolas i els manolos són els hereus de majas i majos, són el poble de Madrid barrejat amb andalusos i valencians: “La manola era más que un tipo un carácter. Nacida para amar. No transigía nunca con una rival; su cariño era desinteresado, y su desinterés solía llegar hasta el sacrificio; odiaba tanto lo extranjero como quería a las cosas de su patria; era algo supersticiosa, y un algo demasiado libre; pero su defecto capital era una desmedida propensión a reñir por todo.”

La seva vestimenta també va canviar; d’una derivació del vestit de maja va passar, a partir de la dècada de 1840, a un de més semblant al que veiem representat en les figures de Casas: “Saya lisa de percal francés; ricas medias caladas; guarnecido delantal; precioso zapato de cinco puntos, con galgas; pañuelo de crespón, con las puntas atadas a la cintura, o largo de Manila; mantilla de sarga o moaré, caída sobre los hombros con gracia especial o cruzada sobre el pecho; rodete de canastillo unas, y moño otras, con peineta de concha; largos pendientes de coral y collar de gargantillas con cruz de oro colgante.” I amb el vestit va mudar de caràcter i fins i tot de partit polític, deixant de ser monàrquiques conservadores per ser liberals.

El lloc de la manola, cap al 1860, és ocupat per la chula, un grup format, principalment, per treballadores de fàbriques (cigarreres). La seva vestimenta era: “chaqueta negra; linda falda de percal o lana, elegantes botinas, de color azul o naranja la caña, y el chanclo de charol, lleno de pespuntes; ancho delantal oscuro; pañuelo de seda a la cabeza, recogido en las sienes, cubriendo la punta de atrás con el pañolón de merino negro bordado en sedas; y peinado de última moda.” Són dones independents, de caràcter indomable, sempre disposades a la revolta i a la vaga, però també a la festa, als toros i al flamenc. “La chula, que en política es socialista y en religión atea; en amor es exclusivista. Ama, y exige que se la ame.”(…)*

Vicente de la Fuente Bermúdez

* Es pot llegir el text sencer al llibre Ramon Casas. La vida moderna