Crònica d’una època

Crònica d’una època

Ramon Casas va tenir el do de l’observació. Un do relacionat fortament amb una tècnica moderna com la fotografia. Més encara en aquest moment, amb el canvi de segle, es palpava l’evolució d’unes tècniques artístiques que cada vegada implicaven més l’acció directa de l’observateur. Casas participa de la vida social de Barcelona i de París; s’imbueix en un món de costums supervivents, avenços tecnològics i lluites socials i polítiques, davant el qual ofereix la seva visió, unes vegades amb tocs de denúncia i d’altres com a excusa per plasmar un ambient, una atmosfera determinada, una massa humana que emmarca els espais assimilats.

Els primers quadres de multituds que fa el pintor vénen provocats per l’interès que li desvetllen els efectes compositius en observar determinats esdeveniments; per a això és imprescindible considerar l’impacte que van tenir les funcions taurines en la seva producció inicial. “Un dels espectacles més bells, més curiosos i més terribles que hom pot veure”, deia Édouard Manet. Aquestes paraules mostren l’interès de molts artistes, des de Goya i Fortuny fins a Manet i Picasso, per les curses de braus i per tot l’univers estètic i costumista que les envolta.

La faceta de cronista de l’època de Casas s’accentua amb la seva qualitat d’observador de la realitat, qualitat que va perfeccionant com a participant actiu i inquiet en la vida social que l’envolta. El pintor manté una distància subtil, com la d’un fotògraf, a diferència dels artistes naturalistes i simbolistes francesos, del mateix Goya un segle enrere i del corrent negativista i pessimista del Noucentisme; aquesta generació nova i desarrelada, a la qual van pertànyer Nonell i Picasso, és la que ens enfronta de manera més crua i directa amb la realitat. Per contra, Casas ens obre una finestra als esdeveniments històrics i socials i sent un interès profund per retratar l’essència d’una societat, sense el patetisme ni la denúncia feroç d’altres artistes. Ens convida a participar-hi, a generar unes sensacions i unes opinions que parteixen de la interpretació d’uns fets dels quals ell dóna testimoni. Els aspectes de la vida quotidiana d’una societat —això sí, posant l’accent en successos que li van cridar l’atenció poderosament— es desposseeixen de reivindicació, però romanen presents i protagonitzen les seves obres més incisives. (…)*

Beatriz Maeztu, historiadora de l’art

*Es pot llegir el text sencer al llibre Ramon Casas. La vida moderna