Un cop Ramon Casas retornà a Barcelona, no trigà gaire a recuperar la seva rutina habitual, tot i que ben aviat rebé un missatge de Charles Deering anunciant-li que en breu arribaria a Barcelona, amb la intenció de veure’l i visitar plegats diverses poblacions catalanes. En conèixer la notícia, per tal de satisfer els interessos del nord-americà, organitzà una sèrie d’excursions pel territori. Una d’aquestes, la que realitzaren el 19 de setembre de 1909, els portà a Sitges. El poble, a més de comptar amb un paisatge natural privilegiat, s’havia convertit en l’epicentre del Modernisme català des que a finals del segle xix s’hi bastí el Cau Ferrat. Després de passejar-hi, visitar el Santuari del Vinyet i la casa-taller de Santiago Rusiñol, dinaren i sojornaren a la vila. Fou llavors quan el magnat sorprengué tothom manifestant que volia instal·lar-se allí i per tal d’assolir el seu objectiu realitzà una oferta de compra pel Cau Ferrat que fou rebutjada per Rusiñol. Aquest contratemps no dissuadí Deering i començà a cercar un altre edifici que satisfés els seus propòsits. La solució la trobà en l’antic Hospital de Sant Joan Baptista, un edifici gòtic del segle xiv que s’erigia a primera línia de mar al costat del Cau Ferrat i que llavors es trobava en molt mal estat de conservació. No era la casa-taller de Rusiñol ni incloïa les seves magnífiques col·leccions d’art, però l’industrial creia que un cop reformat podria convertir-se en una residència d’estiu on passar llargues temporades de descans a prop del mar.
En el projecte ben aviat s’hi col·locà al capdavant Miquel Utrillo, creador i ideòleg de les revistes Pèl & Ploma i Forma, que llavors exercia el càrrec de director artístic de la Enciclopèdia Espasa. Amb el seu ajut i les gestions de l’advocat Amadeu Hurtado (1875-1950), aconseguiren fer-se amb la titularitat del recinte i començà una reforma integral per tal de fer-lo habitable. Precisament va ser Utrillo qui proposà batejar l’edifici amb el nom de Maricel en honor a l’obra de teatre d’Àngel Guimerà, idea que seduí al nord-americà, que també admirava el text. La seva opinió també fou decisiva quan al 1911-1912 l’espai del que disposaven resultà insuficient. La passió col·leccionista manifestada per Deering havia superat les expectatives i es feia necessari ampliar la superfície inicial disponible. Després de buscar diverses solucions, resolgueren adquirir els terrenys i les cases que es trobaven a l’altre cantó del carrer de Fonollar i aixecar-hi un edifici de nova planta. Utrillo s’encarregà de les negociacions i de projectar la construcció, donant com a resultat un gran palau conformat per dues seccions: l’edifici de mar, que comprenia el vell hospital gòtic del segle xiv, i l’edifici de terra, aixecat expressament per acollir les peces de la col·lecció. Les dues seccions quedarien unides per un pont cobert que facilitava la comunicació sense la necessitat de sortir al carrer.
Pel que fa a la col·lecció d’art, que pretenia ser un homenatge a la història artística d’Espanya, estava conformada per un extens conjunt de retaules catalans, castellans, aragonesos, navarresos i valencians entre els que convé destacar la Taula de Sant Jordi de Bernat Martorell (1434-1436, Art Institute of Chicago), així com diverses obres d’El Greco, Zurbarán, Murillo, Pedro de Mena, Antonio Palomino o Goya. També tingué especial interès en artistes contemporanis com Anglada Camarasa, Rusiñol, Regoyos, Blay, Clarà, Llimona, Mir, Zuloaga, Romero de Torres i Ramon Casas, que ocupava un lloc preferencial.
El català, a més de ser amic de Deering, satisfeia els seus gustos, ja que sabia captar temes hispànics seguint els postulats de la modernitat artística apressa a París. Entre les obres seves que figuraren a Maricel, a més de les que el nord-americà li comprà a l’any 1904 al seu taller, també hi podíem trobar el Retrat d’Alfonso XIII a cavall (1905, Museo de la Caza de Riofrío, Segovia), l’Esbós del Cor de la Catedral de Barcelona (1908, col· lecció particular), el Retrat de la senyora N. D. (1910, col·lecció particular d’Estats Units), el Retrat de Joe Summer (c. 1911, col·lecció particular d’Estats Units), el Retrat de Charles Deering (1914; col·lecció particular d’Estats Units), la Processó de la Bona Mort (1914-1916, Deering Estate, Miami) i el Retrat de Miquel Utrillo (1917, col·lecció particular).
Pel que fa als dibuixos —segons Kenneth Clark les peces favorites dels col·leccionistes, ja que a més de ser fàcils de guardar ofereixen una comunicació directa amb l’artista—, tenim constància que a Maricel hi figuraren diverses peces seves.Una d’aquestes duia per títol Noia amb vestit de passeig (c. 1902, Art Institute of Chicago), on ens presenta un retrat femení de cos sencer, vestida ella seguint la moda de l’època. Segons Marilyn McCully podria tractar-se d’un preparatiu per a un dibuix de Pèl & Ploma, ja que n’aparegué un de similar a la contraportada del número 98 publicat a l’octubre del 1902. Desconeixem en quin moment li regalà a Deering, tot i que abans de fer-ho hi afegí una dedicatòria a la part inferior que deia:
“To my friend Deering, R. Casas”.
També formà part de la col·lecció Noia al piano (c. 1902, Art Institute of Chicago), un retrat femení d’una jove amb el cabell negre tocant un piano amb la mà esquerra i el cap i el cos girats cap a l’instrument. El dibuix presenta una particularitat, i és que a l’angle inferior dret s’hi pot apreciar el segell en sec de Pèl & Ploma. En aquest cas som davant d’un dels nombrosos dibuixos que el català realitzà per a aquesta revista i que tenien com a destí ser sortejats entre els seus subscriptors. Però també va ser utilitzat per anunciar la casa de pianos Vda. de P. Estela, antiga casa Bernareggi, i Mosaicos Escofet demostrant els estrets vincles que Casas sempre mantingué amb el món de la publicitat. Dins d’aquest grup també volem incloure un conjunt de cinc dibuixos que conformaven una auca i que duien per títol Hi ha quelcom que funciona malament en el cotxe (sense data, col·lecció particular), Han tingut una punxada (sense data, col·lecció particular), Arrossegant el cotxe (sense data, col·lecció particular), El xoc / L’accident (sense data, col·lecció particular) i El toro envestint el cotxe (sense data, col·lecció particular). En aquestes obres, Casas sembla voler explicar-nos una història verídica que podria haver succeït en el transcurs d’algun dels nombrosos viatges que realitzava en cotxe
Finalment, també volem esmentar dues peces menors que conformen una sola obra, ja que ocupen el recte i el vers del mateix full de paper. La primera, Cap de dona (sense data, Art Institute of Chicago), presentava un retrat femení mirant cap a l’espectador mentre el contempla. La segona, Noia espanyola (sense data, Art Institute of Chicago) és un retrat femení que mira cap a la esquerra i vesteix un mantó de color negre, que també conté una dedicatòria al nord-americà:
“A mi amigo Deering. R. Casas”.
Sebastià Sánchez Sauleda