Etiquetes: Delaunay-Belleville, La cotxera, Moià, Mosso d'esquadra
El març de 1906 Casas va anar a París per residir-hi un breu espai de temps: tres setmanes. En aquesta ocasió va viatjar a la capital de la llum per recollir el xassís del flamant Delaunay-Belleville 12HP que havia adquirit. En aquesta empresa el va acompanyar el seu inseparable amic Pere Romeu i, encara que el trajecte previst era Barcelona-París-Barcelona, el viatge va finalitzar, almenys durant uns dies, a Sils.
El 12 de març, Casas va escriure una carta a Miquel Utrillo en què li deia: “Amic Miquel, avuy hi tingut carta den Duro que em diu que a fi de mes puc anar a París a recullir el chassis y com tu comprendras crec que no hi faré falta (…). Per l’asunto d’en Pams fesme una carteta dientli que jo seré a París el día 1er d’abril y lo que ademes te sembli, aixó enviamo deseguida. Y tú cuan pensas venir? Digamen algo. Molts recors a la familia Borras y una abrassada de ton amic. Ramon”
El 29 d’abril, La Ilustració Catalana feia referència a aquest viatge a la secció Sport: “L’últim viatge del celebrat pintor en Ramon Casas desde París a n’aquí ab automóvil l’ha convençut un cop més de l’impossibilitat en qu’estem de comunicarnos ab Europa per carretera. Emprengué’l viatge junt ab en Pere Romeu y, malgrat el temps variable y plujós, en tres etapes arribà a la frontera ab tota satisfacció. (…) després de sofrir les molesties consegüents al dolent estat de conservació de les nostres carreteres y’l continuu atravesar barranchs, arribà a Sils ahont fou definitivament deturat per l’aygua de la riera, hont hi falta’l pont, y per més que feu diferentes probatures, lo nivel de l’aygua (…) l’impedí en absolut atravessarlo”
El 12 de maig del 1906, Los deportes també es fa ressò del viatge per mitjà de Pere Romeu: “Es vergonzoso que la carretera nacional de la frontera a Madrid no sea viable para automóviles y cuando llueve ni por carro (…). Ahora que se preocupan en nombrar comisiones para que gestionen la forma de atraer extranjeros á España, creo que sería muy práctico se gestionara seriamente el arreglo de la carretera Francia–Madrid para que les fuese accesible á estos extranjeros que pretenden atraer, al venir á España”.
El 26 de maig, novament a Los deportes, es relatava l’organització de la Caravana Automobilística que es realitzaria de Barcelona a Madrid per commemorar les celebracions de les noces del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia de Battenberg. Entre els participants figurava Ramon Casas amb el seu Delaunay-Belleville. El 9 de juny va sortir un número extraordinari dedicat a la Caravana Automobilística. Pere Romeu, el corresponsal de la iniciativa, va enumerar les ciutats per les quals va passar: Lleida, Fraga, Saragossa, Bujaraloz, Guadalajara i Madrid. Segons la “lista de señores que tomaron parte en la Caravana Automovilística”, Ramon Casas anava acompanyat dels “Srs. M. Utrillo, F. Paret, J. Miró i Trepat i el chauffeur”.
L’activitat de Casas amb el seu nou vehicle va ser frenètica. En altres publicacions es fa referència a la seva persona, no com a artista, sinó com a autèntic sportsman, que després de la seva afició al ciclisme (tenia bicicleta i tàndem) se’n surt amb enorme elegància amb el seu cotxe a motor.
El 22 de juliol del 1907, El correo catalán es referia a una figura lligada a Casas: “Se encuentra en esta ciudad procedente de San Benito de Bages el celebrado pintor Santiago Rusiñol, que ha permanecido allí una temporada pintando algunos cuadros que seguramente han de llamar la atención de sus muchos admiradores”. L’amistat que unia els dos artistes s’havia consolidat el 1889, any que es publica Por Cataluña (desde mi carro), escrit per Rusiñol i il·lustrat per Casas. En els dos anys esmentats, Rusiñol pinta el claustre de Sant Benet: el 1889, l’oli Claustre de Sant Benet de Bages, de 112 x 160 cm, i el 1907, tres olis de dimensions inferiors al primer, titulats El claustre, El pati del claustre i El lledoner del claustre de Sant Benet de Bages. No seria gens estrany que coincidís amb el temps que Casas va pintar La cotxera.
Al segle XIX es coneixien els camins de Barcelona a Vic, passant per Granollers, i el camí de Barcelona a Vic, passant per Moià, Sant Feliu i Santa Eulàlia de Ronçana. La diferència entre ambdues rutes era que la primera circumdava el riu Congost i era molt plana, mentre que la segona, la de Moià, anava sempre per muntanya i passava per Sant Feliu, seguia el massís de Montbui i baixava fins a Santa Eulàlia.
El 1904 es va establir una línia regular de cotxes de tracció animal de Moià a Caldes de Montbui. Eren cotxes de tir de quatre mules. Tenien les cotxeres a Moià i recorrien el trajecte Moià – Castellterçol – Sant Feliu – Caldes (després s’agafava el tren que anava a Mollet i, des d’allà, a l’Estació del Nord de Barcelona).
Les infraestructures deixaven molt a desitjar i els camins o carreteres no tenien l’ús al qual estem acostumats avui dia, ja que els desplaçaments eren esporàdics. A partir de l’establiment de línies regulars i de la incipient popularització de l’automòbil, s’afavoriran les futures millores. Tanmateix, tal com es pot observar a la fotografia els camins que Casas havia de recórrer en cotxe per arribar a Sant Benet estaven enfangats en el millor dels casos, amb la qual cosa el viatge es convertia en una autèntica aventura i les parades en fondes i hostals es feien obligades.
La cotxera assenyala una parada en el camí. Aquesta cotxera està localitzada a la Fonda del Remei, a Moià, pas previ per arribar a Sant Benet de Bages des de Barcelona, i a l’inrevés. Aquest llenç de grans dimensions uneix allò antic amb la modernitat. És el pas d’evolució d’una societat tradicional, simbolitzada per les tartanes i els personatges que pertanyen a aquest món (la senyora amb un mocador turquesa al cap, el mossèn, un jove que té una maleta als peus i el mosso d’esquadra), enfront d’un vehicle de motor en solitari, al qual seu el copilot. Els personatges i les tartanes de l’esquerra queden relegats a un segon pla i cedeixen el protagonisme al morro de l’automòbil i els reflexos que es desprenen dels metalls daurats. Al fons, al final del quadre, la llum solar il·lumina l’estança en un cop tècnic de modernitat que anys enrere Casas havia utilitzat també a La mandra. La llum vertebra i dóna profunditat a la composició sense ressaltar directament els elements protagonistes de la composició.
En aquesta obra tornem a trobar la dicotomia entre allò caduc i el progrés, en el mateix estil que anteriorment havien reflectit els quadres que presidien el hall d’entrada d’Els Quatre Gats. Ens referim a Finals del segle XIX (el famós tàndem) i Principis del segle XX, on els protagonistes de les dues obres, Ramon Casas i Pere Romeu, condueixen el vehicle mentre la petita mascota Ziem viatja sobre la cistella davantera d’equipatges. L’aclaparadora presència del Delaunay-Belleville absorbeix completament el protagonisme de l’obra, que se serveix de la resta d’elements per distingir-se encara més en la seva imponent disposició.
Gabriel Pinós