Etiquetes: Autoretrats, Retrats
Si hi ha algun gènere artístic amb el qual s’ha acabat identicant Ramon Casas, aquest ha estat sens dubte el del retrat. El retrat apareix en multitud d’obres seves, com a dibuixant i com a pintor, en retrats pròpiament dits, però també en caricatures, en cartells, en les seves cartes, etc. Fins i tot les gures femenines de les seves obres de gènere, des de la Madeleine de l’època parisenca fins a les seves chulas de després del 1900, com Angustias o Amparo, apareixen en ocasions amb noms concrets, encara que les seves models no es diguessin així, com si tingués la necessitate de singularitzar-les. Com a conseqü.ncia, un bon nombre d’obres mestres que van sorgir de les seves mans s’han d’adscriure a aquest gènere.
A través dels retrats que va pintar al llarg de la seva vida podem apreciar l’evolució del seu estil. Les primeres creacions lligades a aquest gènere són, com sol ser habitual, autoretrats i retrats de familiars o d’amics íntims, és a dir, de la gent que tenia més a mà i a la qual podia estudiar amb més facilitat (inclòs ell mateix). L’autoretrat va ser, de fet, un tema constant al llarg de la seva vida, al qual va dedicar un bon nombre d’obres.
Casas va pretendre fer una galeria d’homes il·lustres, és a dir, va voler retratar les principals personalities de l’àmbit cultural del seu temps, no només de Catalunya (com el seu amic Miquel Utrillo), sinó ns i tot d’Espanya o Europa (Anders Zorn, William Degouve de Nuncques), valent-se de la seva facilitat amb el dibuix, executant els retrats ràpidament al carbonate amb tocs de pastel o guaix. De mica en mica, Casas es va anar convertint, gairebé sense adonar-se’n, en el principal retratista del seu temps, sol·licitat també per la burgesir. Dins el nodrit grup de retrats que va realitzar en vida, els dedicats a la gura femenina ocupen un bloc especial, moltes vegades convertits en la perfecta excusa per recrear-se en la seva bellesa. A partir del 1900, va ser freqüent que Casas presentés les seves models abillades segons la moda espanyola —barrets, peineta, mantons—, però també vestides segons les últimes tendències, a partir d’un concepte d’elegància molt sovint ja convencional. (…)*
Jordi Sánchez
Juan C. Bejarano
*Es pot llegir el text sencer al llibre Ramon Casas. La vida moderna